De la riera de Cànoves a La Tordera

L’arquitectura com a projecte del lloc

Al llarg de la història, l’oposició entre el camp i la ciutat, entre el rural i l’urbà, ha alimentat una arquitectura introvertida, una arquitectura despreocupada pel lloc. La ciutat, durant molts anys, s’ha desplegat com un artifici per protegir la població dels perills de la naturalesa i de les seves servituds. Actualment, des de la revolució industrial, han desaparegut els límits de la ciutat i amb els avenços científics i tècnics l’home ha arribat a creure que ha aconseguit definitivament domesticar la naturalesa. La destrucció del medi i l’esgotament dels recursos, resultat de la prepotència de l’home, ens ha fet tornar sobre el medi i entendre que nosaltres formem part de la naturalesa. En definitiva, que el lloc no és un accident, sinó la resposta local d’un sistema de relacions global. Les fronteres entre la ciutat i el camp han desaparegut i el lloc ha deixat d’ésser l’espai que ocupa l’arquitectura per esdevenir la condició de partida de la pròpia arquitectura.

En la cultura arquitectònica moderna, la preocupació pel lloc, com a base pel projecte arquitectònic, ha pres diverses formes i actituds. Per uns, aquesta preocupació passa per la idea del paisatge (landscape); per uns altres, per una reflexió específica sobre l’ordenació del lloc (site plan); per d’altres, per l’aproximació al discurs morfològic dels geògrafs (geografia física) o dels arquitectes dels setanta (el territori), per altres, per la tradició i les qüestions de patrimoni (la conservació del patrimoni). En definitiva, per diverses aproximacions que busquen en el lloc un discurs germinal per al seu projecte. Actualment, tots aquests discursos són insuficients; l’ecologia, com a ciència de la terra, ens ha fet veure que el lloc és la particularització d’un sistema global, un racó en el qual es concreten unes relacions dinàmiques entre les diferents parts que formen el medi, una concreció en la qual la intervenció arquitectònica és un episodi més, que en molts casos, per la seva potència, és determinant.

En el TAP IV es vol afrontar aquestes qüestions des de la consciència del caràcter sistèmic del lloc. En unes altres paraules, es vol treballar des de la idea que el lloc és la resposta de cada moment a les condicions històriques, socials, econòmiques, mediambientals o paisatgístiques; quelcom més que el suport físic, que la plataforma on es col·loca l’artefacte arquitectònic. Per tant, es vol treballar des del lloc com un espai per a la reflexió i de generació del projecte.

En segon lloc, es vol treballar en l’arquitectura com el projecte de transformació del lloc. Es vol treballar des de les capacitats i limitacions d’una disciplina que té com a objectiu principal la projectació de l’espai, la construcció de l’entorn; en definitiva, la transformació de la forma del lloc. L’aproximació al lloc ha de ser transversal, incorporant les reflexions que es puguin donar des de diversos camps del coneixement. La nostra actuació ha de ser arquitectònica, física, des de la lògica d’allò construït, des dels coneixements i responsabilitats del treball propi de l’arquitecte.

Per afrontar aquest repte es proposa un mètode, una aproximació estratègica al projecte. Amb la revolució industrial i demogràfica s’ha accelerat el creixement de la ciutat i els processos d’urbanització del sòl. A partir del segle XX s’ha fet necessari projectar el futur. El planejament de la ciutat s’ha convertit en una necessitat per evitar el caos. Cert planejament però ho ha intentat amb propostes excessivament tancades, que no s’han sabut adaptar a cada moment. El fracàs d’aquests plans ha portat a reconsiderar el caràcter del planejament urbanístic i a una aproximació disciplinar al planejament estratègic. La ciutat és un fenomen massa complex per creure que es pot comprendre en una sola mirada, ser resolt en un projecte unívoc, o tenir una alternativa arquitectònica incontestable. El pla de la ciutat ha de ser un instrument comprensiu, holístic, que es concreti en allò que pugui ajudar al canvi, en allò que fa possible la transformació del lloc.

L’aproximació estratègica al lloc suposa reconèixer la diferencia i explotar els seus avantatges. Per reconèixer les diferencies es necessari comparar i descobrir com són aquells llocs que li són més iguals. Estudiar les característiques del lloc no ha de perseguir un coneixement exhaustiu del que s’estudia sinó una categorització del que és i de que el diferencia. El planejament estratègic defineix aquest coneixement i el classifica en quatre categories: debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats. Aquest matriu és un bon mètode per a aproximar-se als problemes del lloc i projectar la seva transformació.

En el TAP IV d’aquest curs (2n quadrimestre) es proposa treballar sobre la línia fèrria que va des de la riera de Cànoves, que passa per Cardedeu, fins a la Tordera, que passa entre Hostalric i l’estació de Maçanet-Massanes. Als anys trenta, Pau Vila va definir la xarxa ferroviària de l’entorn de Barcelona com el «vuit català»; l’anomena així pel dibuix que fa la xarxa si hi sumen la línia de la costa, des de Sant Vicenç de Calders (El Vendrell) fins a Maçanet-Massanes (la Selva), i la de l’interior, per Martorell i Vilafranca del Penedès al sud i per Granollers i Sant Celoni al nord. El «vuit català» des d’aleshores com una peça clau de la futura Regió Metropolitana de Barcelona. La mala gestió del trànsit ferroviari ha dificultat aquesta realització, quelcom que pot canviar amb el traspàs de la Xarxa de Rodalies a la Generalitat. El projecte que es proposar realitzar en aquest TAP és repensar el paper d’aquesta línia i el seu entorn a partir dels canvis que es puguin produir amb el traspàs de la línia i la millora del servei.

L’alumne, en grups de tres, haurà de realitzar un projecte-programa per a algun dels trams i/o instal·lacions ferroviàries en base als estudis i propostes que elabori a escala territorial i local. En cada cas, es proposa aplicar la metodologia pròpia dels plans estratègics: analitzar les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats per triar el tipus d’operació a realitzar. El pas de l’anàlisi territorial a la local no ha de ser un pur canvi d’escala, sinó una lectura capaç de resumir en una intervenció arquitectònica el que es pretén a les dues escales de treball.